Els mecanismes legals de protecció dels consumidors es mantenen encara que aquests tinguen ànim de lucre. El Tribunal Suprem, en una sentència de 18 de desembre de 2017, estableix que la intenció lucrativa no ha de ser un criteri d'exclusió per a l'aplicació de la noció de consumidor.

"L'ànim de lucre és una circumstància específica excloent només en el cas del consumidor persona jurídica", explica la fallada. "Així, la persona física que actua al marge d'una activitat empresarial és consumidora encara que tinga ànim de lucre", afig.

El magistrat Baena Ruiz, ponent de la sentència, entén que el concepte de consumidor o usuari com a persona que actua en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional, "cal preguntar-se si és possible una actuació, en un àmbit aliè a una activitat empresarial o professional, que es realitze amb ànim de lucre". En aquest sentit invoca la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ha la intenció lucrativa no ha de ser un criteri d'exclusió per a l'aplicació de la noció de consumidor.

"A més, el Reial decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries es refereix a l'actuació en un àmbit aliè a una activitat empresarial en la qual s'emmarque l'operació, no a l'activitat empresarial específica del client o adquirente", apunta la sentència. "A diferència del que ocorre amb les directives comunitàries que només es refereixen a persones físiques, després d'aquesta reforma se segueix distingint entre consumidor persona física i consumidor persona jurídica, però s'afig que l'ànim de lucre és una circumstància excloent solament en el segon dels casos", afig.

En aquest sentit, Baena Ruiz explica que "s'introdueix un requisit negatiu únicament respecte de les persones jurídiques, d'on cal deduir que la persona física que actua al marge d'una activitat empresarial és consumidora, encara que tinga ànim de lucre". No obstant açò, el Suprem considera que caldria considerar que l'ànim de lucre del consumidor persona física ha de referir-se a l'operació concreta que tinga lloc, ja que si el consumidor pot actuar amb afany d'enriquir-se, el límit estarà en aquells supòsits en què realitze aquestes activitats amb regularitat. "De realitzar diverses operacions assíduament en un període curt de temps, podria considerar-se que, amb tals actes, realitza una activitat empresarial o professional, atès que la habitualidad és una de les característiques de la qualitat legal d'empresari", apunta.

En definitiva, el concepte de consumidor que sosté el Tribunal Suprem es compadeix amb el qual defineix la Llei 7/2017, de 2 de novembre, per la qual s'incorpora a l'ordenament jurídic espanyol la directiva 2013/11/UE, del Parlament Europeu i del consell, de 21 de maig de 2013, relativa a la resolució alternativa de litigis en matèria de consumidor.

El Tribunal dóna la raó a un comprador d'un habitatge vacacional que va manifestar que la seua finalitat era d'inversió i no la de l'ús del producte vacacional. "La mera possibilitat d'invertir els seus estalvis per a lucrarse amb el lloguer o revenda del seu dret no exclou, segons s'ha exposat, la seua condició de consumidor", conclou la sentència del Suprem, que estima el recurs de cassació.

Pot consultar la notícia original ACI