La banca abonarà totes les costes d'aquells procediments sobre clàusules abusives on el consumidor veja estimada la seua pretensió al cent per cent. El contrari tindria un efecte dissuasiu en els consumidors. 

Així s'ha pronunciat la Sala civil del Tribunal Suprem (sentència 472/2020 de 17 de setembre). L'Alt Tribunal reitera així la doctrina sobre el principi d'efectivitat del Dret de la Unió Europea. Encara que el cas present serioses dubtes de fet o de dret, el consumidor mai ha de fer-se càrrec dels costos del seu defensa i representació si totes la seua pretensions són estimades. De no ser així, podria crear-se un efecte dissuasiu. A més, no es restabliria la situació de fet i de dret que s'hauria donat si no haguera existit la clàusula abusiva, argumenta el tribunal.

En aquest cas, els consumidors van sol·licitar en una demanda de 2016 la nul·litat de determinades clàusules d'un préstec *multidivisa que havien concertat per a l'adquisició del seu habitatge, al·legant el seu caràcter de producte financer complex i, de manera subsidiària, la normativa sobre defensa de consumidors i usuaris. En primera instància es va desestimar la demanda, però l'Audiència Provincial va aplicar la nova jurisprudència establida per la Sala 1a a partir de la *STS 608/2017, de 15 de novembre, sobre l'aplicació a aquesta mena de préstecs de la normativa de protecció de consumidors i usuaris, i va declarar la nul·litat de les clàusules debatudes per no superar el control de transparència. Malgrat que va estimar íntegrament la demanda, no va imposar les costes de la primera instància a cap de les parts perquè va considerar que els dubtes existents fins a la sentència 608/2017 sobre la normativa aplicable als préstecs en divises justificaven l'aplicació de l'excepció prevista en la llei a la regla general del venciment objectiu.  

El ple de la Sala estima el recurs dels consumidors i imposa al banc les costes de la primera instància. Considera, en línia amb un altre pronunciament del Ple (sentència 419/2017, de 4 de juliol) i amb la doctrina establida recentment pel *TJUE en la seua sentència de 16 de juliol de 2020, que en els litigis sobre clàusules abusives, si en virtut de l'excepció a la regla general del venciment per l'existència de seriosos dubtes de fet o de dret, el consumidor, malgrat véncer en el litigi, haguera de pagar íntegrament les despeses derivades del seu defensa i representació, no es restabliria la situació de fet i de dret que s'hauria donat si no haguera existit la clàusula abusiva i, per tant, no quedaria indemne malgrat comptar al seu favor amb una norma processal nacional la regla general de la qual li eximiria d'aqueixes despeses.

En suma, es produiria un efecte dissuasiu invers, perquè no es dissuadiria als bancs d'incloure les clàusules abusives en els préstecs hipotecaris, sinó que es dissuadiria als consumidors de promoure litigis per quantitats moderades.

Consulta la notícia original ACI