La crisi financera ha canviat no solament el mapa bancari espanyol, amb la desaparició de 70 entitats en vuit anys. També ha deixat a una mica menys d'1,5 milions d'espanyols sense oficina bancària amb la qual operar en el seu municipi després de l'elevat nombre de tancaments de sucursals produït per fusions i reestructuració de les entitats. Ja en 2016 el nombre de clients sense oficina a les seves zones de residència s'elevava a 1,2 milions, segons dades d'un estudi confidencial del sector realitzat amb dades del Banc Central Europeu (BCE) i del Banc d'Espanya, entre altres institucions.

Però els canvis han estat majors. S'ha produït una àmplia dispersió en el grau de concentració bancària. Catalunya, Cantàbria, Navarra, Galícia i Aragó presenten una concentració dels cinc principals bancs espanyols (Santander-Popular, BBVA, CaixaBank, Bankia i Sabadell) del 80%. A nivell provincial, la màxima quota en

Aquest mateix estudi assenyala que l'oficina segueix ocupant un paper rellevant en la relació amb el client, encara que ha de canviar les seves funcions davant un client més exigent i especialitzat, i que ha descobert, o aquest és l'objectiu que s'ha d'aconseguir (això no ho diu l'informe, ho dic jo), que es percebi a un banc com una tenda en la qual que si no t'agrada el que et ven poder canviar-ho sense compromís.

La revolució tecnològica, a més, ha irromput de ple en la banca coincidint amb la seva major crisi, la qual cosa ha aprofundit més en la seva ja ferida rendibilitat, l'eix central de la seva supervivència, derivada d'uns negatius tipus d'interès.

Un estudi de 2012 de *CEB *Tower *Group (antic, però sembla que tampoc hi ha molts més recents) indica que el cost d'una transacció en oficina és 20 vegades superior al d'una transacció en el mòbil, i 40 vegades superior a una online.

Malgrat aquesta revolució, l'informe és optimista quant al futur de la ja minvada plantilla bancària. Afirma que la tecnologia juga un paper clau, però no tant per substituir treballadors com per recolzar-los i alliberar-los de tasques rutinàries, permetent l'especialització en tasques de valor afegit.

La crisi també ha modificat l'estructura del negoci bancari. Fins a 2008 els balanços dels bancs havien engreixat a força de crèdits hipotecaris. No hi havia límit. L'expansió de les caixes d'estalvis, de fet, es va impulsar amb el finançament a promotors per després passar als compradors dels habitatges.

Avui el desestabliment del maó comença a veure's com una realitat propera, després d'una dècada d'amortitzacions d'hipoteques. Però la banca ja té substitut del crèdit a habitatges. Est és el crèdit a consum.

No hi ha entitat financera que no aposti per impulsar el finançament al consum per créixer. Uns préstecs molt més rendibles que l'hipotecari, ja que els seus preus són molt més elevats que el crèdit destinat a la compra d'habitatges.

D'aquesta forma, la truita s'ha donat la volta, i ja en 2017 els préstecs al consum van superar al d'hipoteques, sobretot, apunten fonts financeres, com a conseqüència de l'augment del finançament amb targetes de crèdit, el producte estavella del passat exercici i dels futurs immediats.

Així, segons el servei d'estudis de Bankia, en 2017 el nou crèdit al consum va sumar 42.412 milions d'euros, el 10,1% del total del finançament concedit per la banca espanyola, i amb un creixement del 18,7% sobre l'any anterior. El crèdit hipotecari, mentre, va sumar 36.505 milions, el 8,7% del conjunt dels préstecs, amb un increment del 17,4% sobre 2016. Encara que, com és lògic, el protagonista en volum va ser el nou crèdit a empreses, que va ascendir a 322.092 milions d'euros, el 76,8% del total del pastís creditici. Malgrat això, la seva millora sobre l'any anterior va ser del 9,7%, alt, però molt més baix que l'increment experimentat pel finançament al consum o fins i tot l'hipotecari.

Aquest nou canvi de tendència també justifica les modificacions en els hàbits de pagament dels espanyols, cada vegada mes proclius a pagar amb targetes de crèdit, i a signar petits préstecs. A això se suma el fet que la població que es decideix per comprar una casa en una part decideix pagar-ho amb els seus estalvis davant la baixa o nul·la remuneració que se li concedeix per mantenir els seus diners al banc.

Bé, canviant de tema. Nous rumors de fusions. Malgrat que Espanya és, després d'Holanda, Grècia i Finlàndia el país d'Europa amb més grau de concentració bancària, sembla que el mercat i les autoritats supervisores insisteixen en la necessitat de noves integracions davant les baixes rendibilitats del sector, que encara no cobreix el cost de capital, i sobretot, davant les dificultats que poden tenir certes entitats mitjanes d'aconseguir finançament al mercat de capitals en un futur no gaire llunyà per cobrir els seus matalassos anticrisi, per posar un exemple.

Les insistents i esteses especulacions de noves fusions apunten a dos bancs mitjans, encara que els dubtes estan en si el BCE permetria unions de dues entitats amb uns 50.000 milions d'euros d'actius de mitjana. Per descomptat, Luis de *Guindos, proper vicepresident del BCE sembla que no, o aquesta és la postura que ha mantingut a Espanya mentre ha estat ministre d'Economia.

Guindos com Danièle Nouy, responsable de la supervisió bancària del BCE, són partidaris que bancs mitjans o petits siguin absorbits per grans entitats, tendència que ha predominat durant la crisi financera. L'excusa o raó, dues signatures mitjanes no donen com resultat una gran i fort, el resultat és la creació d'una institució mitjana una mica més gran, però aquesta grandària no garanteix una alta rendibilitat, ni tampoc un futur sense sobresalts. Consideren que el mercat seguirà dubtant de la seva supervivència tret que sigui una entitat molt especialitzada.

Caldrà veure si els rumors es confirmen. Mentre, els clients segueixen defensant un nombre raonable d'entitats per evitar un oligopoli, el sector, no obstant això, manté que mai hi ha hagut una competència tan feroç entre uns bancs i uns altres.

Pot consultar la notícia original ACI