“Sense conservants”, “Sense colorants”, “Sense I artificials”, “No conté Organismes Genèticament Modificats (*OGM)”, “Sense *aspartamo”, “Sense *glutamato”… La llista d'al·legacions sobre els ingredients que alguns productes alimentaris NO contenen és tan llarga que les etiquetes es queden xicotetes per a totes les declaracions que podrien incloure's (i que ocupen un lloc molt més visible que la informació realment important).

És una pura estratègia de màrqueting rendible i eficaç: a cost zero (o quasi) es millora la imatge de marca i s'influeix sobre l'elecció dels consumidors. I no ens adonem.

Per què triem un producte “sense”?

Els experts en publicitat saben que les compres que fem no són racionals, sinó emocionals. Si les nostres decisions dietètiques foren el resultat d'un exercici intel·lectual, la publicitat no tindria més sentit que donar a conèixer un producte i exposar-ho “al nu”. I ningú consumiria aliments insans.

Però sabem que no és així.

Es dóna la paradoxa que aconseguir aliments en el nostre entorn és una tasca molt senzilla i l'oferta creix cada dia, però açò no fa més que complicar l'elecció perquè cap consumidor pot dedicar temps a investigar les característiques de cada producte que se'ns ofereix. Per tant, prenem les decisions ràpidament i en funció d'informació que tinguem al nostre abast en el punt de venda. És a dir, del que ens diga l'etiqueta.

Quan un producte ens indica que no conté determinat ingredient, ens trau de la nostra línia de decisió habitual. Destacar les propietats d'un aliment és una forma d'inclinar la nostra balança i s'utilitza contínuament en al·legacions com a “alt contingut en (vitamines, proteïnes o minerals) o “font de (fibra)”. Genera una imatge positiva cap a la qual ens decantem.

Però si el que es ressalta és que està lliure d'additius, transgènics o oli de palmell el procés mental és més complex. Trenca els nostres esquemes i ens obliga a anar un pas més enllà, a reflexionar sobre per què l'etiqueta ens està donant aqueixa informació.

I la conclusió a la qual arribem de forma instintiva és que el producte és millor precisament per mancar d'un ingredient. El missatge implícit que determinat compost és perjudicial ja està llançat. El nostre procés mental de presa de decisions fa la resta.

Ballant amb la normativa

Hi ha determinades situacions en les quals sí es pot fer referència en l'etiquetatge a l'absència d'alguns compostos. Estan regulades i s'especifiquen les condicions que han de complir-se per a poder fer l'al·legació (en aquest article publicat en el European Journal of Risk Regulation hi ha una anàlisi detallada de la normativa “sense”).

Quan ens referim a nutrients, el Reglament 1924/2006 arreplega que pot indicar-se “sense aportació energètica”, “sense sucre o “sense sucres afegits”, “sense greix”, “sense greixos saturats” i “sense sodi o sense sal”. És el que es coneix com a declaració nutricional. Segons el propi Reglament, és “qualsevol declaració que afirme, suggerisca o done a entendre que un aliment posseeix propietats nutricionals benèfiques específiques amb motiu de (…) i/o dels nutrients o altres substàncies que conté, que conté en proporcions reduïdes o incrementades, o que no conté”.

Però la norma estableix que solament poden fer-se les declaracions nutricionals que estan arreplegades en aqueix Reglament i que aqueixes declaracions no poden donar lloc a dubtes sobre la seguretat i/o adequació nutricional d'altres aliments.

Aquesta limitació fa que l'etiquetatge “lliure d'oli de palmell”, per exemple, estiga vorejant (si no directament incomplint) la legislació.

Una altra al·legació “sense” permesa i regulada pel Reglament d'Execució 828/2014 és la que indica si un producte és “sense gluten” o “molt baix en gluten”. No dóna carta blanca perquè qualsevol producte “sense gluten” ho indique en l'etiquetatge. Està limitat, perquè “no es pot insinuar que un aliment posseeix característiques especials, quan tots els aliments similars posseeixen aqueixes mateixes característiques.” Has vist llet “sense gluten”, arròs “sense gluten” o carxofes en conserva “sense gluten”? A aqueixos casos es refereix la norma: cap d'aqueixos aliments conté gluten, ho destaque o no l'etiqueta. Cal respectar les regles del joc.

En el cas dels aliments “sense additius” o “sense OGM” entrem en un terreny més escabrós: el de la quimiofobia. La por irracional a tot el que sone a “sintetitzat en un laboratori”, fins i tot encara que siga un compost present en el medi ambient de forma natural.

En aquest punt és necessari dir que tots els additius que s'utilitzen en la Unió Europea estan autoritzats i sotmesos a avaluacions periòdiques sobre la seua seguretat. I alguna cosa important: els additius compleixen una funció tecnològica en els aliments. Sí, en alguns casos s'empren “solament” per a millorar les propietats organolépticas (el sabor, el color o l'aroma). És una funció important per a millorar l'acceptabilitat del consumidor, i pot semblar una raó menor per limitar-se a una aparent estratègia de venda. No és així.

Però assumint que solament la indústria es beneficia d'aqueixa funció tecnològica, centrem-nos en altres propietats per les quals s'empren els additius: la capacitat per a conservar els aliments i allargar la seua vida útil. És a dir, perquè mantinguen més temps el seu aspecte, textura, sabor….i perquè no continguen microorganismes que puguen produir toxiinfecciones alimentàries. Una funció absolutament necessària perquè tinguem accés a determinats productes i no emmalaltim.

Llavors, podem menjar sense preocupacions de productes amb additius? No. Però perquè és probable que el producte que els continga siga un aliment ultraprocesado, amb un pobre perfil nutricional.

El que no ha de confondre'ns i portar-nos al raonament oposat, que és precisament el que pretén l'etiqueta “sense”: si no té additius és un producte saludable. No. És una tàctica de la indústria que, d'altra banda, no deixa de ser tirar pedres contra la seua pròpia teulada: en molts altres dels seus productes la presència d'additius és necessària.

Els aliments “sense additius” o “sense OGM” agiten la quimiofobia, la por irracional a tot el que sone a “sintetitzat en un laboratori”

En triar un aliment hauríem de preocupar-nos per la qualitat dels ingredients, el grau de processament, l'origen i la sostenibilitat… no pel que ressalte l'etiqueta.

Es pot destacar l'absència d'un additiu? De nou xoquem amb la legislació.

El Reglament 178/2002 (un dels pilars de la legislació alimentària actual) ja estableix que l'etiquetatge, la publicitat o la presentació dels aliments no han d'induir a error als consumidors. I el Reglament 1169/2011 (el fonament de la informació alimentària que rebem) ens torna a dir diu que la informació alimentària no induirà a error “en insinuar que l'aliment posseeix característiques especials, quan, en realitat, tots els aliments similars posseeixen aqueixes mateixes característiques, en particular posant especialment de relleu la presència o absència de determinats ingredients o nutrients”.

Les al·legacions “sense” indueixen a error? Considerant les recerques que s'han dut a terme sobre aquest particular, sembla evident que, efectivament, esments com a “lliure d'additius” o “sense OGM” porten al consumidor a pensar equivocadament que els productes són més saludables. I aquesta percepció s'estén a altres compostos com el gluten o la lactosa, que solament suposen un problema per a persones sensibles que desenvolupen reaccions adverses.

Però no solament la indústria alimentària ha jugat amb el terme “sense additius” (i amb uns altres, com a “natural” o “orgànic”). Aquesta tàctica també l'ha emprat una poderosa indústria: la del tabac. Amb el mateix (i increïble) resultat: es percep com menys perjudicial el tabac així etiquetat.

Pot consultar la notícia original ACI